El Tribunal Suprem confirma la improcedència de l’acomiadament per ineptitud sobrevinguda quan l’empresa no ha intentat prèviament fer ajustos raonables en el lloc de treball.

La Sala Social del Tribunal Suprem (TS), en Sentència de data 22 de desembre de 2025 (STS 6044/2025), confirma la improcedència de l’acomiadament d’una treballadora i estableix que un informe del servei de prevenció que declara un treballador “no apte” no constitueix, per si sol, una causa suficient per extingir el contracte de treball.

L’Alt Tribunal assenyala que, de conformitat amb la doctrina del TJUE (assumpte C-631/2022, Ca Na Negreta) i la Llei 2/2025, de 29 d’abril, en els supòsits d’ineptitud sobrevinguda l’empresa té l’obligació prèvia d’intentar fer “ajustos raonables” [1] en el lloc de treball o, si escau, d’oferir una reubicació, i ha d’acreditar que ho ha intentat o que la seva adopció suposaria una càrrega excessiva.

El conflicte que ha donat lloc a aquesta doctrina té l’origen en l’acomiadament d’una treballadora per ineptitud sobrevinguda, basat en un informe del Servei de Prevenció de l’empresa que concloïa que la treballadora “no és apta per a l’exercici del lloc de treball” i indicava que les seves limitacions impedien la seva reincorporació.

L’empresa sostenia que la decisió d’acomiadar es fonamentava en aquest informe del Servei de Prevenció i que, d’aquesta manera, es complia la causa d’extinció prevista a l’article 52.a) de l’Estatut dels Treballadors (ET), i que el conveni aplicable no imposava l’obligació de reubicar la treballadora.

Per la seva banda, la treballadora va al·legar que l’empresa no podia extingir el contracte basant-se en l’informe del Servei de Prevenció, atès que era genèric i “escuet”, que l’empresa no havia intentat l’adaptació del seu lloc de treball i que tampoc podia demostrar que hagués esgotat totes les mesures d’adaptació raonables.

Així doncs, el Tribunal Suprem fixa doctrina, dona la raó a la treballadora i declara la improcedència de l’acomiadament sobre la base del següent:

1. L’informe del Servei de Prevenció no és una prova concloent per si mateix, de manera que ha de detallar de forma concreta les limitacions existents i la seva incidència real en les funcions del lloc de treball.

2. L’empresa està obligada a realitzar els “ajustos raonables” en el lloc de treball. El TS aplica la doctrina del TJUE (assumpte C-631/2022, Ca Na Negreta) i la Llei 2/2025, de 29 d’abril, que modifica l’article 49 de l’ET per permetre que el treballador que vulgui continuar la prestació de serveis malgrat la seva declaració d’incapacitat permanent pugui requerir a l’empresari la introducció d’“ajustos raonables” en el seu treball. Quan aquests ajustos siguin possibles i exigibles, el contracte no s’extingeix i, per tant, segons la modificació que introdueix aquesta Llei a l’article 174.5 de la Llei General de la Seguretat Social, la prestació d’incapacitat permanent queda suspesa durant l’exercici del mateix lloc de treball amb adaptacions o d’un altre que resulti compatible.

3. La càrrega de la prova correspon a l’empresa, que ha d’acreditar que ha realitzat els ajustos raonables en el lloc de treball, o bé que ha ofert un altre lloc de treball compatible amb la situació de la treballadora, o que l’adopció d’aquestes mesures suposaria una càrrega excessiva per a l’empresa.

A la vista d’aquesta sentència, les empreses han de ser especialment curoses en aquests supòsits i deixar una constància probatòria adequada del compliment de les seves obligacions legals.

Tessa Cabré Serrano
Assessoria Jurídica Institucional d’umivale Activa

[1] L’article 49.1.n) de l’ET assenyala que, per determinar si la càrrega de l’ajust en el lloc de treball és excessiva, cal tenir en compte el cost de les mesures d’adaptació en relació amb la dimensió, els recursos econòmics i el volum de negoci total de l’empresa. No es considerarà excessiva si el cost es pot compensar amb ajuts i subvencions públiques. Si l’empresa té menys de 25 persones treballadores, la càrrega és excessiva si supera l’import més elevat dels següents: la indemnització que correspondria a la persona segons l’article 56.1 o sis mesos de salari de la persona que sol·licita l’adaptació.